Noticies de la cooperativa

//
Facebook
Twitter
Instagram

Laia Tresserra: “La roba que portem té un preu, i no és el que marca l’etiqueta”

150 150 opcions.coop

La Mostra de Cinebaix entrevista la directora de la revista Opcions, Laia Tresserra. El dissabte, 26 de gener va visitar aquesta mostra de cinema asiàtic per participar en el cinefòrum sobre la situació de la indústria tèxtil als països orientals. Al web opcions.org hem publicat molts articles sobre la roba i l’impacte de la seva compra.

Al subtítol del cinefòrum del CineBaix es fa referència a “la necessitat d’un canvi de paradigma” al sector tèxtil. D’on neix aquesta necessitat?
Neix de la perversió i insostenibilitat del model actual. La roba que portem té un preu i no és el que marca l’etiqueta, ja que aquest no comptabilitza molts costos que paga la població dels països on es cultiven les matèries primeres i on es fabriquen i confeccionen les peces de roba que portem. Es paguen, per exemple, amb condicions laborals abusives.

Episodis com l’esfondrament d’una fàbrica a Bangladesh, a la Rana Plaza, que va causar la mort de més de mil treballadores que confeccionaven roba per a marques com Primark, El Corte Inglés o Benetton, va portar a les pantalles de tot el món la dura realitat de la indústria tèxtil. Aquesta indústria també té un impacte important en la salut de les poblacions, per l’efecte de pesticides i tints. Tot plegat, una realitat que queda molt lluny dels aparadors dels nostres centres comercials, però que les treballadores pateixen cada dia. I diem treballadores perquè més del 80% de les manufactureres són dones; es tracta d’un sector molt feminitzat. Tampoc no es poden oblidar els importants costos ambientals: contaminació del sòl i aigües, emissions de CO2, generació de residus…

El conreu del cotó, per exemple, només ocupa el 2,4% de l’àrea cultivable al món però acumula el 25% dels insecticides i el 10% dels pesticides. Pel que fa a les emissions, un estudi finançat per la mateixa indústria tèxtil, estimava que l’any 2015, a nivell mundial, la indústria tèxtil va generar més emissions de CO2 que tots els vols internacionals i el transport marítim junts.

A la nostra societat, concretament catalana i espanyola, sovint mirem cap a un altre costat amb aquesta situació. Com es pot conscienciar sobre el consum responsable?
En aquest sentit, la tasca que han fet entitats com Setem a través de la campanya Roba Neta és exemplar. També hi ha nombrosos documentals que han mostrat les conseqüències d’aquest model de consum de roba. A Opcions recomanem China Blue i The True Cost. Prendre consciència dels costos és important, però també cal mostrar que hi ha alternatives.

A més, cal treballar per construir una nova cultura del vestir que ens permeti triar què ens posem i sentir-nos-hi còmodes sense haver de contribuir a injustícies socials i a la crisi ecològica. Aquesta nova cultura ha de passar, necessàriament i en primer lloc, per una reducció del consum de roba. Per altra banda, cal potenciar l’intercanvi, el préstec i la transformació de peces que ja no es poden utilitzar. Per últim, es pot apostar per empreses de proximitat, que n’hi ha, i per aquelles que treballen amb els principis de comerç just i amb certificats ecològics.

I, en realitat, en una societat profundament capitalista i consumista, on el poder dels mitjans i la publicitat està a les mans dels poderosos, com podem lluitar per un consum més sostenible?
Doncs és feina de cadascú replantejar-se les pròpies necessitats abans de decidir satisfer-les. Prendre consciència d’on sorgeix aquesta necessitat, si és autèntica o creada. I explorar com podem satisfer-la amb el mínim impacte ambiental i sense contribuir a injustícies socials.

Però si volem multiplicar l’efecte positiu del nostre consum, busquem maneres de satisfer les nostres necessitats de forma col·lectiva. Arranquem el nostre consum del mercat capitalista i portem-lo cap a la comunitat i cap a iniciatives compromeses amb el territori, la comunitat i la sostenibilitat, com ara tot l’univers d’entitats vinculades a l’economia social i solidària. Busquem maneres, a través de l’acció col·lectiva, d’incidir en l’esfera política perquè es prenguin mesures que afavoreixin un model econòmic centrat en les persones i no en el benefici econòmic. A nivell municipal, per exemple, pot passar per pressionar perquè es facin campanyes que afavoreixin el comerç local o que l’Ajuntament faci una compra i contractació pública responsable.

A la revista Opcions esteu molt conscienciats amb aquest tema. És una tasca pendent del periodisme alertar més sovint sobre els excessos consumistes?
La veritat és que quan Opcions va començar a publicar la revista, ara farà 17 anys, el consum responsable no era un tema que es treballés als mitjans. D’aquí que sorgís la necessitat de crear la revista. Per sort, cada vegada més periodistes han vist la necessitat de vincular la relació entre els nostres consums i les notícies que arriben de llocs remots.

L’oli de Palma i la desforestació, les guerres pels minerals de mòbils i altres aparells o els abusos d’empreses del sector tèxtil com Inditex, per posar diversos exemples, no són secrets per a ningú, ja. Ara bé, potser sí que el gran repte encara pendent des del punt de vista informatiu, que a Opcions també intentem cobrir, és visibilitzar que hi ha alternatives. Que tenim maneres de reduir el nostre consum, maneres de consumir sense comprar i maneres de comprar amb criteri. I que tot plegat, a més de contribuir a avançar cap a una societat més justa, pot ser una font de benestar i alegria per a les persones.

Al cinefòrum se centra a l’Àsia, que és el continent protagonista de La Mostra aquest mes. Què és el més important que hem de saber de la seva situació, que per alguns sembla molt llunyana?
Àsia s’ha convertit en el destí de les deslocalitzacions del sector tèxtil. A tall d’exemple, l’any 2015, Inditex hi tenia la major part de la seva producció. Bangladesh és un dels principals exportadors de tèxtil del món i aquest sector representa una cinquena part del seu PIB.  Els sous que es paguen en aquest país són de 30-60 euros al mes, quan el que es considera digne per viure-hi són uns 250-290, segons l’Asian Floor Wage Alliance. A més, en aquests països també es produeixen migracions internes i les condicions laborals de les migrades encara són més abusives.

Aquesta producció no l’assumeixen les grans multinacionals de la moda, sinó que la subcontracten a empreses més petites ubicades sobre el territori. Això els dona més llibertat per triar proveïdors en funció de fluctuacions dels sous o de crisis internes, alhora que els blinda davant denúncies d’abusos.

Si voleu ampliar la informació sobre la confecció i el consum de roba, recomanem els següents articles:

Entrevista via La Mostra de Cinebaix

//
Facebook
Twitter
Instagram
Social media & sharing icons powered by UltimatelySocial